Emmona 2014 (http://www.emmona.cat)

Havia quedat tocada de Camí de Cavalls, notava la meva ment diferent. Però havia de tirar endavant, sempre s'ha d'avançar i sobreposar-te a les petites adversitats que se't van presentant a la vida són les què ens fan evolucionar.

I a sobre, davant meu, a l'horitzó,podia començar a visualitzar l'Emmona....quina por. 110km es fan però 8460m de desnivell positiu...........no es fan cada dia i això sumat als comentaris de diversos corredors em tenia intranquil·la.

http://www.emmona.cat/index.php/es-ES/men-ultra-2

Però vaig decidir respirar profundament i seguir lluitant pels meus somnis, al cap i a la fi, la vida es tracta d’això oi? Tenir somnis y lluitar per aconseguir-los!!

Per tant tocava preparar l'Emmona, si més no posar a punt el meu cap. Quatre entrenaments “canyeros”, el Julian cuidant-me les cames, bona alimentació, descans actiu i disfrutar del dia a dia. I això si, vaig buscar frases i consells que m'enfortissin la ment, petits detalls de gent del meu entorn (la Nuri dient-me: "pensa que el final fa baixada i hi ha Menorca", o el tatuatge del Sergi dient: "el dolor és temporal, l'orgull és per sempre", i la Picas dient-me just abans de la cursa: "disfruta i suma kilòmetres"), tot això per ajudar-me a créixer i preparar-me pel meu gran nou repte.

Dissabte, 4 de la matinada, esmorzar, acabar de fer la bossa i llegir algun missatge que m’ajuda i em dóna ales, molt important.

Són les 6h, l'hora de la veritat, quins nervis. Comença l'aventura!!

Les primeres sensacions són molt bones, cames descarregades, el cor bategant tranquil·lament i disfrutant. Això m'agrada perquè em conec i intueixo que faré una bona cursa. Primeres pujades,..........que dretes !!! I tot just comencem, anem cap a Puig de l’Estela. L'Emmona es caracteritza per la seva duresa, començo a viure-ho.

Al primer avituallament arriba de seguida, seguim. Pujar, baixar........van avançant els kilòmetres tímidament. Arribem a Pardines, l'Elisa m'espera contenta. Arribo primera, juntament amb la Teresa i la Marta que fan la cursa de 47 km, van ràpid. De moment segueixo el seu ritme però de seguida em deixen, lluiten per la primera posició, que grans!!

Tenim el Coll de la Marrana davant, com puja!!! Arribant a dalt veig una pancarta enorme que s'obre davant meu. Increïble,és per mi!! La meva cosina Susanna, el Jordi, la Maria i l'Oriol esperant-me, quin "subidón" més gran!!!!! Moltes gràcies.

Seguidament Bastiments, molt dur, però l'energia dels seguidors em fa créixer, la Silvia Mas, la Marta Planas, de poc serveixen les paraules per explicar les grans sensacions quan t'animen amb tanta intensitat.

Després de pujar i baixar repetidament, molt dur, es comença a visualitzar Núria!!!! És fantàstic arribar-hi, psicològicament difícil perquè uns quants acaben la seva cursa i veure les seves cares d'alegria és molt maco però complicat....però tinc la sort de tenir una rebuda de pell de gallina per part de tota la gent que a les 14h es troben voltant pel Santuari, entre ells meva germana, el Jesús i els meus nebodets Roger i Lia, acompanyats de la incondicional Elisa. No puc evitar emocionar-me, que Gran!!

Uns minuts menjant i segueixo. 

Ve la part més dura, el Puigmal, preciós però etern. Pateixo, més que res de coco perquè no arriba mai, llarguíssim. A punt d'arribar a dalt m'hi trobo l'Alba Carbonell que em fa costat baixant, hi ha molta boira.

Gran baixada, Fontalba, em trobo amb la Mireia Belart i novament amb la meva germana. Segueixo, Planòles, bon avituallament, torno a menjar, crec que gran part de la meva bona cursa ha sigut l'alimentació, he pogut menjar!!!! Una mica de pluja, molts ànims i, com sempre, endavant.

Emmona

Pujada molt i molt dreta,els kilòmetres fa estona que es noten i el cansament ja el tinc al damunt. Però les cames em funcionen, l’estómac s'està portant fantàsticament bé i la ment està a gust, forta.

Refugi de Prats i baixant ràpid cap a Ribes. Quan hi arribo ja comença la nit, però només pensar que tinc una última pujada i meta em fa arribar-hi amb un gran somriure als llavis i amb molta energia. L'abraçada de sempre, tèrmic, frontal i gaaaassssss!!!

Poques paraules per descriure la pujada al Taga, em pensava que no s'acabava mai!!!!! Només feia que veure algun frontal davant meu que m'indicava que seguia pujant i pujant.....Vent, duresa mental i física, cansament, ganes d'arribar...Finalment el cim!!! 

A partir d'aquí tot baixada i final. Però les ganes d'arribar fan que se'm faci llarguíssim, però les cames no paren i finalment puc veure la llum de St Joan de les Abadesses!!!!!

Els meus cosins m'esperen, novament la Susana amb la pancarta i aquesta vegada amb una estella de vaca que el Jordi fa repicar com un boig anunciant la meva arribada, m'encanta!!

Arribo, creu-ho meta amb la Maria i l'Oriol corrent al meu costat contentíssims. 

I finalment l'última abraçada, la més llarga, la més feliç i la més emotiva. És indescriptible explicar el què sento, que gran,molt gran. Ho hem aconseguit, l'Elisa i jo hem guanyat la cursa, jo corro,però ella m'empeny i això em fa ser més ràpida.

Increïble, Emmona acabada, Emmona feta i a sobre primera noia.

Moltes gràcies, moltíssimes gràcies a tothom, per les vostres mostres d'afecte, el vostre seguiment i els vostres ànims, això ajuda moltíssim, no sabeu pas com!!! Un simple missatge em dóna ales....

Endavant, sempre endavant !!!