dilluns, 25 de maig del 2015

ULTRATRAIL DE BARCELONA 2015 (100 km/4500+) (Cat, Cast) http://utbcn.com/utbcn/utbcn.aspx

UTBCN ‘15 de 100km i 4500 de desnivell positiu (CAT)
25 d’abril, 2ª cursa de la Catalonia Ultra Cup.
Setmanes prèvies dubtant si anava l’Ultra de Mallorca de la setmana anterior, però ja m’havia compromès amb la de Bcn i lògicament fer 2 ultres en 7 dies no era massa aconsellable. O sigui que vaig decidir deixar la bonica cursa de la Serra de Tramuntana per un altre any i deixar-ho tot al Parc Natural del Garraf.


Divendres dia 24, furgo i cap a Begues. Ens trobem amb el Gamito, el Bartoló, el Zigor, el Jessed  i companyia per contrastar quatre cosetes de la cursa amb els d’EvasionTV. 





Es comencen a notar els nervis, es parla de com és la cursa, la duresa dels últims 31km, de la possible calor…
A les 20h brefing, sopar i cap a dormir que hem de matinar.


Sona el despertador, sembla mentida que hagi d’anar a fer 100km, tinc una son…. Però és el què he escollit, per tant a espavilar-me i cap amunt que m’haig de preparar per gaudir i patir d’una cursa que promet molt. Em motiva pensar que estaré corrent entre mar i muntanya.
7h, preparats per la sortida. Ens saludem amb la Marta Prat i a la Djanina. 





Estic animada, he deixat la son al llit i tinc ganes de començar una nova aventura, aquest cop pel Parc Natural del Garraf. Som-hi !!!!Sortim des de Begues per fer dos bucles, una de 69 km i un de 31, amb l’objectiu de passar per meta novament a Begues.





3-2-1 i gaaassss!! El primer grup de nois format per un reguitzell de grans corredors i cares conegudes a nivell estatal i algun d’ells mundial comencen enfilar amunt a un bon ritme. És agradable veure’ls córrer, però sobretot, el més maco és veure a tants participants amb un únic objectiu, arribar a meta.
Primers kilòmetres, les cames responen,  i puc agafar un bon ritme. Comencem amb una pujadeta que de seguida passa a ser una petita baixada i així anar fent fins a agafar un corriol trencacames que va passant per paratges preciosos. El km 15, a les Burigues, trobem el primer avituallament. A partir d’aquí una baixada i un trosset petit d’una de les primeres pujades de la cursa fins arribar al km 21 on reomplo les aigües , porto 2h de cursa i aviat apretarà la calor. Dono les gràcies pel gran avituallament que em fan i retorno a l’exigent pujada. Les cames segueixen bé i la ment posada al km 33, el Garraf, allà m’hi trobaré l’Elisa esperant-me per fer-me el primer dels 3 avituallaments amb ajuda externa.
Ens trobem amb varietat de terreny, fins que finalment es visualitza el mar. El contrast entre la densitat de la vegetació i el blau de l’aigua cristal.lina és preciós. Ja puc olorar el control de la Platja del Garraf, se’m dibuixa un somriure als llavis, això m’indica que he fet el primer terç de la cursa.
Com sempre tot ben preparadet, totes les coses ben a punt, l’ajuda incondicional de l’Elisa és perfecta. 







Hi ha molta gent animant, vaig la 1a noia i és maco sentir el recolzament de tothom. Fa un dia preciós i la calor de moment no apreta. Porto 3h15’ i les sensacions són boníssimes. Petonets, una abraçada que em reconforta moltíssim i a seguir que falta molt.
El pròxim objectiu me’l poso al km 69, serà al final del primer bucle arribant a Begues, per seguir fen-te 31 més fins tornar a arribar a meta, aquest cop per travessar la línia d’arribada.
Segueixo fresca, ve una pujada bastant dreta que m’obliga a respirar profundament i apretar les dents. Km 36, baixada ràpida per tornar a fer una pujada semblant a l’anterior, passant per l’avituallament de Trinitat. Seguim amb la dinàmica trencacames de la cursa i pujada llarga que ens porta fins a Can Grau. És un punt on força gent abandona per problemes varis. De moment vaig prou bé, no tant sencera però amb ganes d’arribar al km 69 per tornar a tenir la dosi d’energia extra per seguir lluitant fins al final.
Segueixo 1a en l’apartat femení, les vistes des de dalt de tot de Can Grau em fan disfrutar d’una cursa molt maca. Desconeixia força el Parc Natural del Garraf i m’està agradant moltíssim.
A partir d’aquí ja puc començar a comptar 11km marxa enrrera per arribar al punt més psicològic de tots.
De camí els corredors de la Ultra ens anem trobant amb els de la Marató i els de la Long que van avançant pels seus respectius objectius. Passem per llocs on predominen més les pistes forestals, som molts corredors amb un mateix objectiu, ja sigui corrent 100, 69, 42 o 21 km. Son uns kilòmetres distesos, tanta gent fa que vagis parlant amb uns i altres.
Finalment arriba el segon punt esperat, Begues, km 69. És duríssim, els què fem la ultra (100km) ens fan passar justament pel costat de meta, veient com els corredors de les altres curses arriben eufòrics a la fi del seu objectiu. A mi encara me’n queden 31 i segons m’han ben explicat són els més durs de tots. Dels 4500+ del total, aquests 31 km en reuneixen 2000+.
A Begues hi tinc esperant la mare, les nebodetes, el cunyat i l’Elisa, em fan un avituallament fantàstic i m’empenyen per aconseguir que les meves cames corrin el tram més dur de la UTBCN. Se’m fa duríssim, acabaria, plegaria ara mateix. Però no he vingut a per això i el meu coco m’obliga a seguir avançant.





Són quarts de 3 del migdia, per sort està núvol i no tenim la calor esperada. Porto 7h42’ de cursa i començo a estar força cansada. Marxo, m’abraço a cada un d’ells i enfilo cap a una pujada que se’m farà duríssima.
Malauradament, les sensacions ja no són bones i faig els 31 km restants amb unes ganes constants de vomitar i amb un mareig generalitzat. Baixo moltíssim el ritme de carrera i vaig contant els avituallaments fins arribar a meta.
Pujades i baixades constants, però realment el desnivell + es nota moltíssim i més amb el cansament acumulat a les cames. Arribo al control de Torrelles on m’espera ma mare, les nebodetes i el Xavi, contents com mai per avituallar-me i donar-me tot allò que necessiti.



Finalment arribo a l’últim, l’Ermita de Bruguers, previ a la temuda pujada final. La faig com puc però disfrutant dels corriolets, és realment molt maco. Un cop arribo a dalt respiro fons i ja començo a visualitzar la meta, el gran moment esperat.
Baixo, les cames s’activen i treuen tota aquella força que no han tingut durant aquest segon bucle. A 3 km de meta em trobo els meus cosinets amb la pancarta que ja em van desplegar a la cursa de l’Emmona, espectacular, no me’ls esperava gens i m’ha ben emocionat. Baixo i baixo fins arribar novament a Begues, recorro els carrerons del poble per fer una entrada triomfal.
Que per què corro? Per moments com aquests. Arribar a meta i poder abraçar amb totes les meves forces a l’Elisa (i el projecte de 2 nenes precioses) i a la meva mare, millor impossible. Les meves nebodes se’m tiren a sobre contentes. He creuat la cinta d’arribada envoltada de confeti que la Marta i el Pau m’han tirat i amb l’alegria desbordada de gran part de la meva família.














Com sempre donar gràcies a la meva família, amics i seguidors, organització, en especial al David Teixidó i al Pau Capell, a tots els voluntaris pel seu seguiment constant i a tots aquells que han fet possible una cursa tan ben organitzada i tan agradable de córrer. Felicitar al Jessed Hernández, al Gamito i al Pau Bartoló pels seus carrerons i a la Rosa i a la Marta per la gran cursa que han fet.
Gràcies a Haglöfs, Vèrticrunners, Compressport, Pansalud, Eassun, Chimpanzee, Epaplus i Cobertis per ajudar-me a complir els meus somnis.
I com sempre, vital, i més ara en el seu estat, a l’Elisa per fer de mi millor corredora. La victòria és de les 2, bé, aviat ja de les 4.








UTBCN '15 de 100km y 4500 de desnivell positivo (CAST)
25 de abril, 2ª carrera de la Catalonia Ultra Cup.
Semanas previas dudando si iba a la Ultra de Mallorca de la semana anterior, pero ya me había comprometido con la de Bcn y lógicamente hacer 2 ultras en 7 días no era demasiado aconsejable. O sea que decidí dejar la bonita carrera de la Sierra de Tramuntana por otro año y dejarlo todo en el Parque Natural del Garraf.
Viernes día 24, furgo y hacia Begues. Nos encontramos con Gamito, Pau Bartoló, Zigor,  Jessed y compañía para contrastar cuatro cositas de la carrera con los de EvasionTV. Se empiezan a notar los nervios, se habla de cómo es la carrera, la dureza de los últimos 31km, de la posible calor ...
A las 20h brefing, cena y a dormir que tenemos que madrugar.
Suena el despertador, parece mentira que tenga que ir a hacer 100km, tengo un sueño .... Pero es lo que he elegido, por tanto a levantarme que me tengo que preparar para disfrutar y sufrir de una carrera que promete mucho. Me motiva pensar que estaré corriendo entre mar y montaña.
7h, preparados para la salida. Nos saludamos con Marta Prat y Djanina. Estoy animada, he dejado el sueño en la cama y tengo ganas de empezar una nueva aventura, esta vez por el Parque Natural del Garraf. Vamos !!!! Salimos desde Begues para hacer dos bucles, una de 69 km y uno de 31, con el objetivo de pasar por meta nuevamente en Begues.
3-2-1 y gaaassss !! El primer grupo de chicos formado por una serie de grandes corredores y caras conocidas a nivel estatal y alguno de ellos mundial empiezan a correr hacai arriba a un buen ritmo. Es agradable verlos correr, pero sobre todo, lo más bonito es ver a tantos participantes con un único objetivo, llegar a meta.
Primeros kilómetros, las piernas responden, y puedo coger un buen ritmo. Empezamos con una subidita que enseguida pasa a ser una pequeña bajada y así ir haciendo hasta coger un sendero rompe piernas que va pasando por parajes preciosos. El km 15, a las Burigues, encontramos el primer avituallamiento. A partir de aquí una bajada y un trocito pequeño de una de las primeras subidas de la carrera hasta llegar al km 21 donde relleno las aguas, llevo 2h de carrera y pronto vendrá el calor. Doy las gracias por el gran avituallamiento que me hacen y retorno a la exigente subida. Las piernas siguen bien y la mente puesta en el km 33, Garraf, allí me encontraré Elisa esperándome para hacerme el primero de los 3 avituallamientos con ayuda externa.
Nos encontramos con variedad de terreno, hasta que finalmente se visualiza el mar. El contraste entre la densidad de la vegetación y el azul del agua cristalina es precioso. Ya puedo oler el control de la Playa del Garraf, se me dibuja una sonrisa en los labios, eso me indica que he hecho el primer tercio de la carrera.
Como siempre todo bien preparado, todas las cosas a punto, la ayuda incondicional de Elisa es perfecta. Hay mucha gente animando, soy la 1ª chica y es bonito sentir el apoyo de todos. Hace un día precioso y el calor por el momento no aprieta. Llevo 3h15 'y las sensaciones son buenísimas. Besitos, un abrazo que me reconforta muchísimo y a seguir que falta mucho.
El próximo objetivo me lo pongo en el km 69, será el final del primer bucle llegando a Begues, para seguir haciendo 31km más hasta volver a llegar a meta, esta vez para cruzar la línea de llegada.
Sigo fresca, viene una subida bastante dura que me obliga a respirar profundamente y apretar los dientes. Km 36, bajada rápida para volver a hacer una subida similar a la anterior, pasando por el avituallamiento de Trinidad. Seguimos con la dinámica rompe piernas de la carrera y a continuación una subida larga que nos lleva hasta Can Grau. Es un punto donde bastante gente abandona por problemas varios. De momento voy bien, no como al principio pero con ganas de llegar al km 69 para volver a tener la dosis de energía extra para seguir luchando hasta el final.
Sigo 1ª en el apartado femenino, las vistas desde lo alto de Can Grau me hacen disfrutar de una carrera muy bonita. Desconocía bastante el Parque Natural del Garraf y me está gustando muchísimo.
A partir de aquí ya puedo empezar a contar 11km marcha atrás para llegar al punto más psicológico de todos.
De camino los corredores de la Ultra nos vamos encontrando con los de la Maratón y los de la Long que van avanzando con la intención de cumplir sus objetivos. Pasamos por lugares donde predominan más las pistas forestales, somos muchos corredores con un mismo objetivo, ya sea corriendo los 100, 69, 42 o 21 km. Son unos kilómetros distendidos, tanta gente hace que vayas hablando con unos y con otros.
Finalmente llega el segundo punto esperado, Begues, km 69. Es durísimo, los que hacemos la ultra (100km) nos hacen pasar justamente por el lado de meta, viendo como los corredores de las otras carreras llegan eufóricos al fin de su objetivo. A mí todavía me quedan 31 y según me han bien explicado son los más duros de todos. De los 4500+ del total, estos 31 km reúnen 2000+.
En Begues tengo esperando mi madre, las sobrinitas, el cuñado y Elisa, me hacen un avituallamiento fantástico y me empujan para conseguir que mis piernas corran el tramo más duro de la UTBCN. Se me hace durísimo,terminaría ahora mismo. Pero no he venido a ello y mi cabeza me obliga a seguir avanzando.
Son casi las 3 de la tarde, por suerte está nube y no tenemos el calor esperado. Llevo 7h42 'de carrera y comienzo a estar bastante cansada. Sigo, me abrazo a cada uno de ellos y enfilo hacia una subida que se me hará durísima.
Desgraciadamente, las sensaciones ya no son buenas y hago los 31 km restantes con unas ganas constantes de vomitar y con un mareo generalizado. Bajo muchísimo el ritmo de carrera y voy contando los avituallamientos hasta llegar a meta.
Subidas y bajadas constantes, pero realmente el desnivel + se nota muchísimo y más con el cansancio acumulado en las piernas. Llego al control de Torrelles donde me espera mi madre, las sobrinitas y Xavi, contentos como nunca para avituallarme y darme todo lo que necesite.
Finalmente llego al último, la Ermita de Bruguers, previo a la temida subida final. La hago como puedo pero disfrutando de los senderos, es realmente muy bonito. Una vez llego arriba respiro hondo y ya empiezo a visualizar la meta, el gran momento esperado.
Bajo, las piernas se activan y sacan toda aquella fuerza que no han tenido durante este segundo bucle. A 3 km de meta me encuentro mis primos con la pancarta que ya me desplegaron en la carrera del Emmona, espectacular, no me esperaba nada y me emociono. Bajo y bajo hasta llegar nuevamente a Begues, recorro las pequeñas calles del pueblo para hacer una entrada triunfal.
Que porqué corro? Por momentos como estos. Llegar a meta y poder abrazar con todas mis fuerzas a Elisa (y el proyecto de 2 niñas preciosas) y a mi madre, mejor imposible. Mis sobrinas se me echan encima contentas. He cruzado la cinta de llegada rodeada de confeti que Marta y Pau me han tirado y con la alegría desbordada de gran parte de mi familia.
Como siempre dar gracias a mi familia, amigos y seguidores, organización, en especial a David Teixidó y al Pau Capell, a todos los voluntarios por su seguimiento constante y a todos aquellos que han hecho posible una carrera tan bien organizada y tan agradable de correr . Felicitar al Jessed Hernández, el Gamito y al Paz Bartoló por sus victorias y a Rosa y a Marta por la gran carrera que han hecho.
Gracias a Haglöfs, Vèrticrunners, Compressport, Pansalud, Eassun, Chimpanzee, Epaplus y Cobertis por ayudarme a cumplir mis sueños.

Y como siempre, vital, y más ahora en su estado, a Elisa para hacer de mí mejor corredora. La victoria es de las 2, bien, pronto ya de las 4.

dissabte, 21 de març del 2015

TRANSGRANCANÀRIA ADVANCED 2015 (84 km/4700+) (Cat, Cast) http://www.transgrancanaria.net/race_cat/advanced/

TRANSGRANCANÀRIA ADVANCED 2015 (84 km/4700+):

Primera cursa puntuable per l’Spain Ultra Cup. Comença l’aventura a terres espanyoles.




Dies previs a la cursa amb incertesa per si estaré preparada pel gran repte, noto que no entreno com hauria. Les sensacions no són massa bones. Poc temps per complir el meu propi planning i articulacions adolorides. Un mes entre una i altra ultra, suficient per recuperar, així que s’han de mantenir els pensaments positius.
Toca preparar-se per marxar. Fisio, massatgista, bossa de cursa, maleta i cap a Canàries!!!
Arribem dimecres, tot són presentacions, Ultra Trail Word Tour i Spain Ultra Cup. Ple de gent d’arreu del món. 5 curses, la gran de 125 km plena de grans corredors, la Núria, el Pau Bartoló, el Yerai, l’Anton, l’Iker, la Fernanda…un gran cartell per una gran cursa, és divertit. Jo participo a l’Advanced, la 2ª més llarga, de 84 km. Trobem més corredors d’àmbit nacional, entre ells el meu preferit, el Pau Capell, lògicament.
Dijous sortim a córrer amb el Pau els últims km’s de la nostra cursa sabent que aquesta part serà la més dura pel cansament i la calor. És una manera de distreure els nervis, tastar el terreny i moure per última vegada les cames abans del gran dia.




Divendres viatgem de Maspalomas a un poblet preciós a la muntanya al costat de la sortida juntament amb el Pau i la Marta. Dia de preparatius finals i molt molts nervis, s’acosta l’hora de la veritat… Un bon sopar els 4, retocs finals de la bossa i visualització del track amb el Pau i a dormir que a les 5h ja sonarà el despertador.


7h, preparada a meta per iniciar una nova aventura, cares conegudes i última abraçada abans de la gran cursa.




3-2-1 i gaaaaaaaasssssssss!!!!

Inesperadament només sortir a l’asfalt, els primers metres comencen amb una pujada considerable que fan que les meves cames es fatiguin de seguida, necessiten escalfar-se, que malament ho passo. Anem avançant, la malaguenya es posa en primera posició a un ritme altíssim i jo 2ª, completament convençuda que haig de fer la meva pròpia cursa, sense obsessionar-me amb les rivals.
El dia es va aixecant i els paisatges de Canàries van desfilant davant nostre, els km’s van passant i arribem al primer avituallament, molta gent animen per tot arreu, això et fa estar acompanyat i permet que les cames es vagin posant a lloc.
Arribo a Teror, km 13,5 ja hi tinc l’Elisa ben desperta esperant-me amb la sèmola i el cacao, que bé se’m posa, que bé veure-la i increïble la gent que hi ha!! 2’ i a seguir que tot just comencem. Vaig prou bé però em noto tapada, no sé si serà el clima o què però em falta aire. El Pau va 2on, estic contenta.
De moment no fa gens de calor. Les cames avancen i la ment necessita música, ipod i endavant que ve una primera part molt dura de pujada. Talayón i a seguir pujant per baixar fins a Tejeda, km 28,4. Fa vent, molt vent, és desagradable i tot, a moments em desequilibra, jo que anava preparada per la calor…
Aigua, taronges, plàtans i més quilòmetres. El paisatge és bastant verd, es fa bé però les pujades són molt exigents per les cames, molt dretes. Tenim a davant la 2ª gran pujada de la cursa, cap al Roque Nublo, l’equador de la carrera.
Segueixo segona però em costa avançar, tinc el pit carregat i la sensació és pràcticament la què tenia quan era petita, sembla asma i això no m’agrada, no tinc prou capacitat pulmonar per inspirar bé, m’és difícil mantenir un ritme constant. Se’m fa molt més dur del què m’esperava. Pugem, tots amb cares de patiment, el desnivell positiu és elevat i el vent segueix apretant. Abans de fer la pujada final veig molta gent animant a dalt de tot i per sorpresa i satisfacció meva hi tinc el “trio “ esperant-me.




L’Elisa m’anima i em dóna força per seguir lluitant malgrat les mancances en les què em trobo. Em diu que tinc la 1ª molt a prop i que no decaigui que estic per sota dels temps que havíem parlat, però si la meva respiració no varia no sé si seré capaç de fer una bona segona part de cursa.
Uns kilòmetres i ja puc visualitzar la proximitat del Roque Nublo, s’alça imponent davant meu, és espectacular, tot roca i un ambient força àrid, de camí em trobo amb els fotògrafs amics, l’Elena Mate i el Roger i una mica més amunt la Marta Bacardit amb la Cristina, que m’ajuden a pujar més ràpid, és molt agradable veure’ls, intento dibuixar un bon somriure i seguir cap amunt. En una zona de cul de sac em creo amb la 1ª, veig que la tinc molt i molt a prop i això m’activa una mica, segueixo i de la mateixa manera que he vist a la 1ª veig a la 3ª, sincerament això no m’ho esperava, de fet no havia demanat a quan tenia les del darrera pel simple fet que estava fent la meva cursa. Però això em posa a lloc.





Ve la baixada i Garañón de seguida, km 39, control de material, menjar força i a seguir que ve una part molt ràpida i força tècnica. Torno a tenir els ànims i el confort de l’Elisa que sempre, sempre, sempre són un regal. L’esforç que està fent ella per seguir-me no es paga amb diners, és increïble. El Pau està fent una gran cursa…
Baixo, les meves cames estan activades però la respiració segueix encallada. Comença apretar la calor, l’essència de les illes la comencem a “catar”. Per altra banda em diuen que hi ha la famosa calima (sorra del desert), entenc el perquè de l’asma, inevitablement el tindré d’acompanyant de cursa. Però vull seguir, no vull plegar tot i que tinc uns quants pensaments de fer-ho.
Baixada molt pedregosa. De cop i volta la Sònia Escuriola m’atrapa i baixem juntes fins a Tunte, km 51,4, a un ritme alt i exigent. Arribem al poble, fa una calor descomunal. Cap a sota la font i a seguir. Ens diuen que tenim la 1ª molt a prop, que anem les 3 pràcticament juntes. El cap de cursa femení es posa molt emocionant.
De camí em vaig trobant la Jessica, que segueix a l’Unai, que em dóna molt ànims, és fantàstic. Però els meus xiulets segueixen al meu pit i pateixo.
Haig de beure més, l’humitat em fa tenir menys set però ja em van dir que havia de beure constantment, intent fer-ho però no sé si és suficient.
Una petita pujada més i baixada molt dreta i tècnica fins arribar al penúltim avituallament.
De camí la Sònia es posa les piles i desapareix del meu costat, em veig incapaç de seguir el seu ritme. De cop i volta veig la “malagueña”, la Yolanda, que no pot més. L’avanço i em torno a posar 2ª. Camins variats, sensacions mig bones i endavant.
Finalment arriba la baixada tècnica, tal i com m’havien dit és molt dreta i de mal fer. Les cames estan cansades i el calor és terrible. Veig la Sònia davant meu, arribem a l’avituallament a 20” de diferència i l’Elisa em diu: “És el teu moment, el teu final, gaaaaassss”. Però li dic que no puc, no tinc cames, em falta l’aire i no veig factible uns 18 km de lluita i ritme alt. Sé el què m’espera. Un track molt pla i rapidíssim, sec i molta calor, cap lloc d’ombra. Pregunto pel Pau…hi ha hagut un canvi, va primer i molt i molt ràpid, m’omplo d’orgull.
Segueixo. La 1ª a tornat a desaparèixer i no tinc ni idea d’on és la 3ª.
Objectiu, anar pas a pas i arribar com més ràpid millor a l’últim avituallament. Corro, ràpid, em poso a seguir un noi que va a bon ritme. La calor va augmentant i necessito refrescar-me. Se’m fa etern, no arriba mai!!!! Machacadora, km 76,7, estic caos, les cames no em van, sincerament crec que m’he deshidratat. Taronges, moltes, i a seguir que queda res. Però conec el camí de l’altre dia entrenant amb el Pau i sé que se’m farà llarguíssim.
Ja no veig la 1ª, però de tota manera ara ja si que l’únic que vull és acabar-la, una llàstima perquè ho tenia tan a l’abast….Però per gran sorpresa meva la 3ª m’adelanta!!! A 4 km de meta em veig superada per una noia canària que va molt motivada per l’ambient que la rodeja, intento aguantar-li el ritme 2 km però ja no puc més estic fosa, caos.
La part final de la cursa se’m fa més llarga que tota la resta, ponts i més ponts i Meloneres que no arriba. Corro, camino, corro, és increïble, realment no puc.
Finalment la veu del Depa, uns metres més i la meta. La creo, busco l’Elisa per abraçar-m’hi i desaparèixer entre els seus braços per sortir d’aquest malson final. Que dur!!
Finalment 3ª, contenta pel podi però desil·lusionada per les meves sensacions. No he disfrutat ni un minut de la cursa.






De cop i volta em diuen que el Pau ha guanyat!!!!!Em passen tots els mals i corro per abraçar-lo, m’emociono, el Pau Capell ha guanyat l’Advanced, ESPECTACULAR.






Donar les gràcies a tota la gent de la cursa, organitzadors, voluntaris, la calor de la gent, a tots aquells que em seguien des de casa. Realment sense ells les coses són més difícils. I mil gràcies a la Marta Hidalgo per cuidar de l’Elisa constantment i fer del Pau encara millor corredor. I lògicament a  l’Elisa (juntament amb el seu pack) per ser-hi Sempre, Sempre, Sempre. Ets Gran, molt Gran.
Felicitar al Pau Capell per ser el millor i a la Sònia Escuriola per la gran cursa.
Gràcies a Haglöfs per facilitar-me les coses per anar a Canàries, a Pansalud per exactament al mateix i a Vèrtic,Compressport, Eassun, Cobertis, EpaPlus i Chimpanzze per estar al meu costat.




TRANSGRANCANARIA ADVANCED 2015 (84 Km / 4700 +):

Primera carrera puntuable para el Spain Ultra Cup. Comienza la aventura en tierras españolas.
Días previos a la carrera con incertidumbre por si estaré preparada por el gran reto, noto que no entreno como debería. Las sensaciones no son demasiado buenas. Poco tiempo para cumplir mi propio planning y articulaciones doloridas. Un mes entre una y otra ultra, suficiente para recuperar, así que se deben mantener los pensamientos positivos.
Toca prepararse para irse. Fisio, masajista, bolsa de carrera, maleta y hacia Canarias !!!
Llegamos miércoles, todo son presentaciones, Ultra Trail Word Tour y Spain Ultra Cup. Lleno de gente de todo el mundo. 5 carreras, la mayor de 125 km llena de grandes corredores, Núria, Pau Bartoló, Yerai, Antón, Iker, Fernanda ... un gran cartel para una gran carrera, es divertido. Yo participo en el Advanced, la 2ª más larga, de 84 km. Encontramos más corredores de ámbito nacional, entre ellos mi preferido, Pau Capell, lógicamente.
Jueves salimos a correr con Pau los últimos kilómetros de nuestra carrera sabiendo que esta parte será la más dura por el cansancio y el calor. Es una manera de distraer los nervios, probar el terreno y mover por última vez las piernas antes del gran día.
Viernes viajamos de Maspalomas en un pueblo precioso en la montaña junto a la salida con Pau y Marta. Día de preparativos finales y muchos nervios, se acerca la hora de la verdad ... Una buena cena los 4, retoques finales de la bolsa y visualización del track con Pau. Y a dormir que a las 5h ya sonará el despertador.
7h, preparada meta para iniciar una nueva aventura, caras conocidas y último abrazo antes de la gran carrera.
3-2-1 y gaaaaaaaasssssssss !!!!
Inesperadamente sólo salir al asfalto, los primeros metros comienzan con una subida considerable que hacen que mis piernas se fatiguen enseguida, necesitan calentarse, que mal lo paso. Vamos avanzando, la malagueña se pone en primera posición a un ritmo altísimo y yo 2ª, completamente convencida de que tengo que hacer mi propia carrera, sin obsesionarme con las rivales.
El día se va levantando y los paisajes de Canarias van desfilando ante nosotros, los kilómetros van pasando y llegamos al primer avituallamiento, mucha gente animando por todas partes, eso te hace estar acompañado y permite que las piernas se vayan poniendo en su sitio.
Llego a Teror, km 13,5 ya tengo Elisa bien despierta esperándome con la sémola y el cacao, que bien se me pone, que bien verla y increíble la gente que hay !! 2 'y a seguir que apenas empezamos. Voy bastante bien pero me noto tapada, no sé si será el clima o qué pero me falta aire. El Pau 2º, estoy contenta.
De momento no hace nada de calor. Las piernas avanzan y la mente necesita música, ipod y adelante que viene una primera parte muy dura de subida. Talayón y a seguir subiendo para bajar hasta Tejeda, km 28,4. Hace viento, mucho viento, es desagradable e incluso a momentos me desequilibra, yo que iba preparada por el calor ...
Agua, naranjas, plátanos y más kilómetros. El paisaje es bastante verde, se hace bien pero las subidas son muy exigentes para las piernas. Tenemos delante la 2ª gran subida de la carrera, hacia el Roque Nublo, el ecuador de la carrera.
Sigo segunda pero me cuesta avanzar, tengo el pecho cargado y la sensación es prácticamente la que tenía cuando era pequeña, parece asma y eso no me gusta, no tengo demasiada capacidad pulmonar para inspirar bien, me es difícil mantener un ritmo constante. Se me hace mucho más duro de lo que me esperaba. Subimos, todos con caras de sufrimiento, el desnivel positivo es elevado y el viento sigue apretando. Antes de hacer la subida final veo mucha gente animando a lo más alto y por sorpresa y satisfacción mía tengo el "trío" esperándome. Elisa me anima y me da fuerza para seguir luchando a pesar de las carencias en las que me encuentro. Me dice que tengo la 1ª muy cerca y que no decaiga que estoy por debajo de los tiempos que habíamos hablado, pero si mi respiración no varía no sé si seré capaz de hacer una buena segunda parte de carrera.
Unos kilómetros y ya puedo visualizar la proximidad del Roque Nublo, se alza imponente ante mí, es espectacular, todo roca y un ambiente bastante árido, de camino me encuentro con los fotógrafos amigos, Elena Mate y Roger y algo más arriba Marta Bacardit con Cristina, que me ayudan a subir más rápido, es muy agradable verlos, intento dibujar una buena sonrisa y seguir hacia arriba. En una zona de ir i volver me cruzo con la 1ª, veo que la tengo muy muy cerca y eso me activan un poco, sigo y de la misma manera que he visto en la 1ª veo en la 3ª, sinceramente esto no me lo esperaba, de hecho no había pedido a cuando tenía las de atrás por el simple hecho de que estaba haciendo mi carrera. Pero eso me pone en su sitio.
Viene la bajada y Garañón enseguida, Km 39, control de material, comida y a seguir que viene una parte muy rápida y bastante técnica. Vuelvo a tener los ánimos y el confort de Elisa que siempre, siempre, siempre son un regalo. El esfuerzo que está haciendo ella para seguirme no se paga con dinero, es increíble. Pau está haciendo una gran carrera ...
Bajo, mis piernas están activadas pero la respiración sigue atascada. Comienza apretar el calor, la esencia de las islas la empezamos a notar. Por otro lado me dicen que está la famosa calima (arena del desierto), entiendo el porqué del asma, inevitablemente lo tendré de acompañante de carrera. Pero quiero seguir, no quiero dejarlo aunque tengo unos cuantos pensamientos de hacerlo.
Bajada muy pedregosa. De repente Sonia Escuriola me atrapa y bajamos juntas hasta Tunte, km 51,4, a un ritmo alto y exigente. Llegamos al pueblo, hace un calor descomunal. Cabeza bajo la fuente y a seguir. Nos dicen que tenemos la 1ª muy cerca, que vamos las 3 prácticamente juntas. El fin de carrera femenino se pone muy emocionante.
De camino me voy encontrando Jessica, que sigue a Unai, me da mucho ánimo, es fantástico. Pero mis silbidos siguen en mi pecho y sufro.
Debo beber más, la humedad me hace tener menos set pero ya me dijeron que tenía que beber constantemente, intento hacerlo pero no sé si es suficiente.
Una pequeña subida y bajada muy derecha y técnica hasta llegar al penúltimo avituallamiento.
De camino Sonia se pone las pilas y desaparece de mi lado, me veo incapaz de seguir su ritmo. De repente veo la malagueña, Yolanda, que no puede más. La paso y me vuelvo a poner 2ª. Caminos variados, sensaciones medio buenas y adelante.
Finalmente llega la bajada técnica, tal como me habían dicho es muy derecha y de mal hacer. Las piernas están cansadas y el calor es terrible. Veo Sonia ante mí, llegamos al avituallamiento a 20 "de diferencia y Elisa me dice:" Es tu momento, tu final, gaaaaassss ". Pero le digo que no puedo, no tengo piernas, me falta el aire y no veo factible unos 18 km de lucha y ritmo alto. Sé lo que me espera. Un track muy plano y rapidísimo, seco y mucho calor, ningún lugar de sombra. Pregunto por Pau ... ha habido un cambio, va primero y corriendo muy rápido, me lleno de orgullo.
Sigo. La 1ª a vuelto a desaparecer y no tengo ni idea de dónde está la 3ª.
Objetivo, ir paso a paso y llegar lo más rápido posible al último avituallamiento. Corro, rápido, me pongo a seguir un chico que va a buen ritmo. El calor va aumentando y necesito refrescarme. Se me hace eterno, no llega nunca !!!! Machacadora, km 76,7, estoy caos, las piernas no me funcionan, sinceramente creo que me he deshidratado. Naranjas, muchas, y a seguir que queda nada. Pero conozco el camino del otro día entrenando con Pau y sé que se me hará larguísimo.
Ya no veo la 1ª, pero de todas formas ahora ya si que lo único que quiero es terminarla, una lástima porque lo tenía mi alcance ... .Pero para gran sorpresa mía la 3ª me adelanta !!! A 4 km de meta me veo superada por una chica canaria que va muy motivada por el ambiente que la rodea, intento aguantar el ritmo 2 km pero ya no puedo más estoy fundida, caos.
La parte final de la carrera se me hace más larga que todo lo demás, puentes y más puentes y Meloneras que no llega. Corro, camino, corro, es increíble, realmente no puedo.
Finalmente la voz del Depa, unos metros más y la meta. La cruzo, busco Elisa para abrazarla y desaparecer entre sus brazos para salir de esta pesadilla final. Que duro !!
Finalmente 3ª, contenta por el podio pero desilusionada por mis sensaciones. No he disfrutado ni un minuto de la carrera.
De repente me dicen que Pau ha ganado !!!!! Me pasan todos los males y corro para abrazarlo, me emociono, Pau Capell ha ganado el Advanced, ESPECTACULAR.
Dar las gracias a toda la gente de la carrera, organizadores, voluntarios, el calor de la gente, a todos aquellos que me seguían desde casa. Realmente sin ellos las cosas son más difíciles. Y mil gracias a Marta Hidalgo para cuidar de Elisa constantemente y hacer de Pau aún mejor corredor. Y lógicamente a Elisa (junto con su pack) para estar Siempre, Siempre, Siempre. Eres Grande, muy Grande.
Felicitar a Pau Capell para ser el mejor y Sonia Escuriola por la gran carrera.
Gracias a Haglöfs para facilitarme las cosas para ir a Canarias, a Pansalud por exactamente lo mismo y a Vèrtic, Compressport, Eassun, Cobertis, Epa Plus y Chimpanzze por estar a mi lado.