UN SOMNI: CAMI DE CAVALLS
Vaig
dormir bé. Al despertar-me tenia nervis i una il.lusió immensa de córrer
novament Camí de Cavalls. Feia uns dies que només hi pensava i se'm dibuixava
un somriure pensant amb la cursa, Menorca, les platges, la gent...Visualitzava
constantment el recorregut, 185km, molts, llargs, trencacames...però d'una
bellesa increïble.
Les 9h, a meta, a punt per
la sortida. Tot en ordre, bossa lleugera, bambes ben lligades, gorra a punt per
posar-me-la de seguida, el sol començava a apretar...De cop i volta sona
pels altaveus “La cançó” màgica del trail cdc, impressionant, cavalls i gavines
alçant les veus al vent, sons del mar quan
ens diu que esta enfadat, música de lluita, de guerra. Preparats pel gran
repte, preparats per patir.
Inevitablement els meus ulls
s'omplen de llàgrimes,la intensitat del moment, emoció, ganes, ganes, ganes!!!!!!
Sortim, primers km distesos
parlant amb els corredors, a gust. Ja veig de seguida que les meves cames
estaran bé, a l'alçada de les grans curses. Corro feliç, amb bones sensacions, començant
a endinsar-me en la profunditat de la "meva" illa.
Cala Morell, només arribar l’Elisa
ja m'espera nerviosa i contenta, vaig per sota del meu temps de l'any passat. Em
diu que la meva família i amics em segueixen des de Catalunya, m'agrada. Veig
també els meus cosins esperant-me il.lusionats. Abraçades, petons, pa amb nutella
i gaaaasssssssss!!
Les sensacions són bones, només
aquesta calor que comença a apretar...em poso la gorra. I ja començo a veure a
la llunyania una de les parts que conec més de l'illa, Algaiarens, Cala Pilar, els
Alocs, m'encanta.
Vaig avançant, bec aigua, sals,
menjo alguna "xuxe", tinc calor i l'energia immediata em va bé. A
punt d'arribar als Alocs, les cames em van molt bé però tinc sensació de mareig,
penso que deu ser degut a les altes temperatures, la veritat és que fa un dia esplèndid.
Arribo a l'avituallament, em
noto bé però amb l'estòmac tancat, incapaç de menjar res. Segueixo, muscularment
em noto forta.
Em poso música, potser em distraurà
del malestar estomacal. “Garador´s flight” de Elysium, combinada amb les vistes
em dóna ales, és espectacular. Vaig bé.
Segueixo avançant Km rere
km, en porto 40, bufffffff, queda tant per els 185....però la imatge de la meta
em fa tirar endavant.
Falta poc per Binimel.là, no
em trobo massa bé. Em mullo el cap, quatre paraules d’ànims de l’Elisa i
endavant.
Pròxima parada Cala Tirant, allà,
si o si, haig de menjar alguna cosa. Hi arribo ràpid, “l’ombra de les meves
curses” m'obliga a menjar caldo amb patata bullida, em va prou bé, necessito
alimentar-me, sinó el cos no tirarà i perdré els 5 kg de sempre.
Ara toca
continuar per asfalt...... és dur,........... com m'agraden els camins, la
natura, els paisatges, no estic festa per la duresa i l'escalfor del quitrà. Fa
calor, el sol pica, veig una mica més endavant el Dani.
Entrem junts a la zona de
camins, que bonic és Menorca! Al parlar amb altres corredors em distreu una
mica del meu malestar.
Arribem a Arenal de’n
Castell. La Susanna, el Jordi, la Maria, l'Oriol i l’Elisa esperant-me
contentíssims. Vaig primera i ben posicionada davant, però hi ha una veueta
dins meu que em diu que no vaig bé, les sals no m'entren i ja no parlem dels
aliments. Intenten que mengi alguna cosa, però m’és impossible.
Els abraço a tots, és
l'energia que necessito, m'encanta! Segueixo, estic patint, miro
d'animar-me mirant el paisatge, fent bromes amb la gent però tinc sensació de
mareig. Arribo a Favaritx (punt molt psicològic per mi). Explico com em sento i
de cop...la gran vomitada. No pot ser, les meves cames volen, el meu cor batega
extraordinàriament bé i la meva ment està perfecta. Només faltaria que l’estomac
m’impedís avançar...
Paro poc, no aconsegueixo menjar,només
intento beure aigua però no la tolero. Que dur! Camino i corro, avanço massa
poc a poc. M'agrada volar i no puc! M’entristeix la situació però segueixo, crec
que passarà. Torno a vomitar. Ja fa uns 40km que estic així...no pot ser.
Vaig seguint, tercera vomitada. Arribo a Es
Grau i demano que m’injectin primperan. Crec que serà la meva solució i podré
acabar la cursa.
Uns minuts tombada amb els
de la creu roja i m'aixeco, m'activo i em poso a córrer. Van passant els minuts
i estic igual. Ho intento, camino, corro, camino, corro, vull avançar, vull
trobar-me bé, vull corre, vull sentir-me lliure, gaudir, però no és el cas.
Definitivament, i novament
amb llàgrimes als ulls, no hi ha cap altra opció, haig de parar, paro. Abandono
la cursa, abandono Camí de Cavalls. Truco a l’Elisa, truco al Víctor. Paro, abandono.
Quan t
'agrada córrer i competir, una de les coses més difícils és abandonar, no
acabar una cursa, sigui per el motiu que sigui. I a sobre, quan és la què et fa
m'és il·lusió de totes i en la què hi tens una estima especial encara és més
difícil.
L'endemà al matí,al
despertar-me m'envaeix una tristesa enorme. Estic trista, abatuda, em trobo
perfectament i ja estic fora de cursa.
Les curses tenen aquestes
coses, a vegades toques el cel amb els dits i a vegades la salut et fa tocar de
peus a terra....Però, com dic sempre, ENDAVAT SEMPRE ENDAVANT!!!!
UN SUEÑO: CAMI DE CAVALLS
Dormí bien. Al despertarme tenía nervios y una
ilusión inmensa de correr nuevamente “Camí de Cavalls”. Hacía unos días que
sólo pensaba y se me dibujaba una sonrisa pensando en la carrera, Menorca, las
playas, la gente ... visualizar constantemente el recorrido, 185km, muchos,
largos, rompepiernas ... pero de una belleza increíble .
Las 9h, meta, listo para la salida. Todo en orden,
bolsa ligera, zapatillas bien atadas, gorra lista para ponerme enseguida, el
sol empezaba a apretar ... De repente suena por los altavoces "La
canción" mágica del trail cdc, impresionante, caballos y gaviotas alzando
las voces al viento, sonidos del mar, el sonido cuando nos dice que está
enfadado, música de lucha, de guerra. Preparados para el gran reto, preparados
para sufrir.
Inevitablemente mis ojos se llenan de lágrimas, la
intensidad del momento, emoción, ganas, ganas, ganas !!!!!!
Salimos, primeros kilómetros distendidos hablando
con los corredores, a gusto. Ya veo enseguida que mis piernas estarán bien, a
la altura de las grandes carreras. Corro feliz, con buenas sensaciones,
empezando a adentrarme en la profundidad de la "mi" isla.
Cala Morell, sólo llegar Elisa ya me espera
nerviosa y contenta, voy por debajo de mi tiempo del año pasado. Me dice que mi
familia y amigos me siguen desde Catalunya, me gusta. Veo también mis primos (Susanna,
Jordi y los niños Maria y Oriol) esperándome ilusionados. Abrazos, besos, pan
con nutella y gaaaasssssssss !!
Las sensaciones son buenas, sólo este calor que
empieza a apretar ... me pongo la gorra. Y ya empiezo a ver a lo lejos una de
las partes que conozco más de la isla, Algaiarens, Cala Pilar, “els Alocs”, me
encanta.
Voy avanzando, pico agua, sales, comer alguna
"chuche", tengo calor y la energía inmediata me va bien. A punto de
llegar a los Alocs, las piernas me van muy bien pero tengo sensación de mareo,
pienso que es debido a las altas temperaturas, la verdad es que hace un día
espléndido.
Llego al avituallamiento, me noto bien pero con el
estómago cerrado, incapaz de comer nada. Pero sigo, muscularmente me noto
fuerte.
Me pongo música, tal vez me distraerá del malestar
estomacal. "Garador's flight" de Elysium, combinada con las vistas me
da alas, es espectacular. Voy bien.
Sigo avanzando Km tras Km, llevo 40, bufffffff,
queda tanto para los 185 .... pero la imagen de la meta me hace salir adelante.
Falta poco para Binimel.là, no me encuentro
demasiado bien. Me mojo la cabeza, cuatro palabras de ánimos de Elisa y
adelante.
Próxima parada Cala Tirant, allí, si o si, tengo
que comer algo. Llego rápido, "la sombra de mis carreras" me obliga a
comer caldo con patata hervida, me bastante bien, necesito alimentarme, sino el
cuerpo no tirará y perderé los 5 kg de siempre.
Ahora toca seguir por asfalto ...... es duro,
........... como me gustan los caminos, la naturaleza, los paisajes, no estoy
fiesta por la dureza y el calor del alquitrán . Hace calor, el sol pica, veo un
poco más adelante a Dani Coll.
Entramos juntos en la zona de caminos, que bonito
es Menorca! Al hablar con otros corredores me distrae un poco de mi malestar.
Llegamos a Arenal de'n Castell. La Susanna, Jordi,
Maria, Oriol y Elisa esperándome contentísimos. Voy primera y bien posicionada
delante, pero hay una vocecita dentro de mí que me dice que no voy bien, las
sales no me entran y ya no hablemos de los alimentos. Intentan que coma algo,
pero me es imposible.
Los abrazo a todos, es la energía que necesito, me
encanta! Sigo, estoy sufriendo, trato de animarme mirando el paisaje, haciendo
bromas con la gente pero tengo sensación de mareo. Llego a Favaritx (punto muy
psicológico para mí). Explico cómo me siento y de golpe ... la gran vomitada.
No puede ser, mis piernas quieren, mi corazón late extraordinariamente bien y
mi mente está perfecta. Sólo faltaría que el estómago me impidiera avanzar ...
Paro poco, no consigo comer, sólo intento beber
agua pero no la tolero. Que duro! Camino y corro, avanzo demasiado despacio. Me
gusta volar y no puedo! Me entristece la situación pero sigo, creo que pasará.
Vuelvo a vomitar. Hace unos 40km que estoy así ... no puede ser.
Voy siguiendo, tercera vomitada. Llego en Es
Grau y pido que me inyecten PRIMPERAN. Creo que será mi solución y podré
terminar la carrera.
Unos minutos tumbada con los de la cruz roja y me
levanto, me activan y me pongo a correr. Van pasando los minutos y estoy igual.
Lo intento, camino, corro, camino, corro, quiero avanzar, quiero encontrarme
bien, quiero correr, quiero sentirme libre, disfrutar, pero no es así.
Definitivamente, y nuevamente con lágrimas en los
ojos, no hay otra opción, tengo que parar, paro. Abandono la carrera, abandono “Camí
de Cavalls”. Llamo por teléfono a Elisa y llamo al Víctor. Paro, abandono.
Cuando te gusta correr y competir, una de las
cosas más difíciles es abandonar, no terminar una carrera, sea por el motivo
que sea. Y encima, cuando es la que te hace más ilusión de todas y a las que tienes
un aprecio especial, es aún más difícil.
Por la mañana, al despertarme me invade una tristeza
enorme. Estoy triste, abatida, me encuentro perfectamente y ya estoy fuera de
carrera.
Las carreras tienen estas cosas, a veces tocas el
cielo con los dedos ya veces la salud te pone los pies en el suelo .... Pero,
como digo siempre, ADELANTE, SIEMPRE ADELANTE !!!!