dimecres, 28 de maig del 2014

Camí de Cavalls 2014 (http://www.trailmenorca.com/) (CAT, CAS)

UN SOMNI: CAMI DE CAVALLS


Vaig dormir bé. Al despertar-me tenia nervis i una il.lusió immensa de córrer novament Camí de Cavalls. Feia uns dies que només hi pensava i se'm dibuixava un somriure pensant amb la cursa, Menorca, les platges, la gent...Visualitzava constantment el recorregut, 185km, molts, llargs, trencacames...però d'una bellesa increïble.


Les 9h, a meta, a punt per la sortida. Tot en ordre, bossa lleugera, bambes ben lligades, gorra a punt per posar-me-la de seguida, el sol començava a apretar...De cop i volta sona pels altaveus “La cançó” màgica del trail cdc, impressionant, cavalls i gavines alçant les veus al vent,  sons del mar quan ens diu que esta enfadat, música de lluita, de guerra. Preparats pel gran repte, preparats per patir.


Inevitablement els meus ulls s'omplen de llàgrimes,la intensitat del moment, emoció, ganes, ganes, ganes!!!!!!
Sortim, primers km distesos parlant amb els corredors, a gust. Ja veig de seguida que les meves cames estaran bé, a l'alçada de les grans curses. Corro feliç, amb bones sensacions, començant a endinsar-me en la profunditat de la "meva" illa.


Cala Morell, només arribar l’Elisa ja m'espera nerviosa i contenta, vaig per sota del meu temps de l'any passat. Em diu que la meva família i amics em segueixen des de Catalunya, m'agrada. Veig també els meus cosins esperant-me il.lusionats. Abraçades, petons, pa amb nutella i gaaaasssssssss!!


Les sensacions són bones, només aquesta calor que comença a apretar...em poso la gorra. I ja començo a veure a la llunyania una de les parts que conec més de l'illa, Algaiarens, Cala Pilar, els Alocs, m'encanta.




Vaig avançant, bec aigua, sals, menjo alguna "xuxe", tinc calor i l'energia immediata em va bé. A punt d'arribar als Alocs, les cames em van molt bé però tinc sensació de mareig, penso que deu ser degut a les altes temperatures, la veritat és que fa un dia esplèndid.
Arribo a l'avituallament, em noto bé però amb l'estòmac tancat, incapaç de menjar res. Segueixo, muscularment em noto forta.

Em poso música, potser em distraurà del malestar estomacal. “Garador´s flight” de Elysium, combinada amb les vistes em dóna ales, és espectacular. Vaig bé.
Segueixo avançant Km rere km, en porto 40, bufffffff, queda tant per els 185....però la imatge de la meta em fa tirar endavant.

Falta poc per Binimel.là, no em trobo massa bé. Em mullo el cap, quatre paraules d’ànims de l’Elisa i endavant.

Pròxima parada Cala Tirant, allà, si o si, haig de menjar alguna cosa. Hi arribo ràpid, “l’ombra de les meves curses” m'obliga a menjar caldo amb patata bullida, em va prou bé, necessito alimentar-me, sinó el cos no tirarà i perdré els 5 kg de sempre. 


Ara toca continuar per asfalt...... és dur,........... com m'agraden els camins, la natura, els paisatges, no estic festa per la duresa i l'escalfor del quitrà. Fa calor, el sol pica, veig una mica més endavant el Dani.


Entrem junts a la zona de camins, que bonic és Menorca! Al parlar amb altres corredors em distreu una mica del meu malestar.
Arribem a Arenal de’n Castell. La Susanna, el Jordi, la Maria, l'Oriol i l’Elisa esperant-me contentíssims. Vaig primera i ben posicionada davant, però hi ha una veueta dins meu que em diu que no vaig bé, les sals no m'entren i ja no parlem dels aliments. Intenten que mengi alguna cosa, però m’és impossible.
Els abraço a tots, és l'energia que necessito, m'encanta! Segueixo, estic patint, miro d'animar-me mirant el paisatge, fent bromes amb la gent però tinc sensació de mareig. Arribo a Favaritx (punt molt psicològic per mi). Explico com em sento i de cop...la gran vomitada. No pot ser, les meves cames volen, el meu cor batega extraordinàriament bé i la meva ment està perfecta. Només faltaria que l’estomac m’impedís avançar...
Paro poc, no aconsegueixo menjar,només intento beure aigua però no la tolero. Que dur! Camino i corro, avanço massa poc a poc. M'agrada volar i no puc! M’entristeix la situació però segueixo, crec que passarà. Torno a vomitar. Ja fa uns 40km que estic així...no pot ser.
 Vaig seguint, tercera vomitada. Arribo a Es Grau i demano que m’injectin primperan. Crec que serà la meva solució i podré acabar la cursa.
Uns minuts tombada amb els de la creu roja i m'aixeco, m'activo i em poso a córrer. Van passant els minuts i estic igual. Ho intento, camino, corro, camino, corro, vull avançar, vull trobar-me bé, vull corre, vull sentir-me lliure, gaudir, però no és el cas.
Definitivament, i novament amb llàgrimes als ulls, no hi ha cap altra opció, haig de parar, paro. Abandono la cursa, abandono Camí de Cavalls. Truco a l’Elisa, truco al Víctor. Paro, abandono.



Quan t 'agrada córrer i competir, una de les coses més difícils és abandonar, no acabar una cursa, sigui per el motiu que sigui. I a sobre, quan és la què et fa m'és il·lusió de totes i en la què hi tens una estima especial encara és més difícil.
L'endemà al matí,al despertar-me m'envaeix una tristesa enorme. Estic trista, abatuda, em trobo perfectament i ja estic fora de cursa.


Les curses tenen aquestes coses, a vegades toques el cel amb els dits i a vegades la salut et fa tocar de peus a terra....Però, com dic sempre, ENDAVAT SEMPRE ENDAVANT!!!!






UN SUEÑO: CAMI DE CAVALLS

Dormí bien. Al despertarme tenía nervios y una ilusión inmensa de correr nuevamente “Camí de Cavalls”. Hacía unos días que sólo pensaba y se me dibujaba una sonrisa pensando en la carrera, Menorca, las playas, la gente ... visualizar constantemente el recorrido, 185km, muchos, largos, rompepiernas ... pero de una belleza increíble .
Las 9h, meta, listo para la salida. Todo en orden, bolsa ligera, zapatillas bien atadas, gorra lista para ponerme enseguida, el sol empezaba a apretar ... De repente suena por los altavoces "La canción" mágica del trail cdc, impresionante, caballos y gaviotas alzando las voces al viento, sonidos del mar, el sonido cuando nos dice que está enfadado, música de lucha, de guerra. Preparados para el gran reto, preparados para sufrir.
Inevitablemente mis ojos se llenan de lágrimas, la intensidad del momento, emoción, ganas, ganas, ganas !!!!!!
Salimos, primeros kilómetros distendidos hablando con los corredores, a gusto. Ya veo enseguida que mis piernas estarán bien, a la altura de las grandes carreras. Corro feliz, con buenas sensaciones, empezando a adentrarme en la profundidad de la "mi" isla.
Cala Morell, sólo llegar Elisa ya me espera nerviosa y contenta, voy por debajo de mi tiempo del año pasado. Me dice que mi familia y amigos me siguen desde Catalunya, me gusta. Veo también mis primos (Susanna, Jordi y los niños Maria y Oriol) esperándome ilusionados. Abrazos, besos, pan con nutella y gaaaasssssssss !!
Las sensaciones son buenas, sólo este calor que empieza a apretar ... me pongo la gorra. Y ya empiezo a ver a lo lejos una de las partes que conozco más de la isla, Algaiarens, Cala Pilar, “els Alocs”, me encanta.
Voy avanzando, pico agua, sales, comer alguna "chuche", tengo calor y la energía inmediata me va bien. A punto de llegar a los Alocs, las piernas me van muy bien pero tengo sensación de mareo, pienso que es debido a las altas temperaturas, la verdad es que hace un día espléndido.
Llego al avituallamiento, me noto bien pero con el estómago cerrado, incapaz de comer nada. Pero sigo, muscularmente me noto fuerte.
Me pongo música, tal vez me distraerá del malestar estomacal. "Garador's flight" de Elysium, combinada con las vistas me da alas, es espectacular. Voy bien.
Sigo avanzando Km tras Km, llevo 40, bufffffff, queda tanto para los 185 .... pero la imagen de la meta me hace salir adelante.
Falta poco para Binimel.là, no me encuentro demasiado bien. Me mojo la cabeza, cuatro palabras de ánimos de Elisa y adelante.
Próxima parada Cala Tirant, allí, si o si, tengo que comer algo. Llego rápido, "la sombra de mis carreras" me obliga a comer caldo con patata hervida, me bastante bien, necesito alimentarme, sino el cuerpo no tirará y perderé los 5 kg de siempre.
Ahora toca seguir por asfalto ...... es duro, ........... como me gustan los caminos, la naturaleza, los paisajes, no estoy fiesta por la dureza y el calor del alquitrán . Hace calor, el sol pica, veo un poco más adelante a Dani Coll.
Entramos juntos en la zona de caminos, que bonito es Menorca! Al hablar con otros corredores me distrae un poco de mi malestar.
Llegamos a Arenal de'n Castell. La Susanna, Jordi, Maria, Oriol y Elisa esperándome contentísimos. Voy primera y bien posicionada delante, pero hay una vocecita dentro de mí que me dice que no voy bien, las sales no me entran y ya no hablemos de los alimentos. Intentan que coma algo, pero me es imposible.
Los abrazo a todos, es la energía que necesito, me encanta! Sigo, estoy sufriendo, trato de animarme mirando el paisaje, haciendo bromas con la gente pero tengo sensación de mareo. Llego a Favaritx (punto muy psicológico para mí). Explico cómo me siento y de golpe ... la gran vomitada. No puede ser, mis piernas quieren, mi corazón late extraordinariamente bien y mi mente está perfecta. Sólo faltaría que el estómago me impidiera avanzar ...
Paro poco, no consigo comer, sólo intento beber agua pero no la tolero. Que duro! Camino y corro, avanzo demasiado despacio. Me gusta volar y no puedo! Me entristece la situación pero sigo, creo que pasará. Vuelvo a vomitar. Hace unos 40km que estoy así ... no puede ser.
 Voy siguiendo, tercera vomitada. Llego en Es Grau y pido que me inyecten PRIMPERAN. Creo que será mi solución y podré terminar la carrera.
Unos minutos tumbada con los de la cruz roja y me levanto, me activan y me pongo a correr. Van pasando los minutos y estoy igual. Lo intento, camino, corro, camino, corro, quiero avanzar, quiero encontrarme bien, quiero correr, quiero sentirme libre, disfrutar, pero no es así.
Definitivamente, y nuevamente con lágrimas en los ojos, no hay otra opción, tengo que parar, paro. Abandono la carrera, abandono “Camí de Cavalls”. Llamo por teléfono a Elisa y llamo al Víctor. Paro, abandono.
Cuando te gusta correr y competir, una de las cosas más difíciles es abandonar, no terminar una carrera, sea por el motivo que sea. Y encima, cuando es la que te hace más ilusión de todas y a las que tienes un aprecio especial, es aún más difícil.
Por la mañana, al despertarme me invade una tristeza enorme. Estoy triste, abatida, me encuentro perfectamente y ya estoy fuera de carrera.

Las carreras tienen estas cosas, a veces tocas el cielo con los dedos ya veces la salud te pone los pies en el suelo .... Pero, como digo siempre, ADELANTE, SIEMPRE ADELANTE !!!!