TRANSGRANCANÀRIA ADVANCED 2015 (84 km/4700+):
Primera cursa puntuable per
l’Spain Ultra Cup. Comença l’aventura a terres espanyoles.
Dies previs a la cursa amb
incertesa per si estaré preparada pel gran repte, noto que no entreno com
hauria. Les sensacions no són massa bones. Poc temps per complir el meu propi
planning i articulacions adolorides. Un mes entre una i altra ultra, suficient per
recuperar, així que s’han de mantenir els pensaments positius.
Toca preparar-se per
marxar. Fisio, massatgista, bossa de cursa, maleta i cap a Canàries!!!
Arribem dimecres, tot són
presentacions, Ultra Trail Word Tour i Spain Ultra Cup. Ple de gent d’arreu del
món. 5 curses, la gran de 125 km plena de grans corredors, la Núria, el Pau
Bartoló, el Yerai, l’Anton, l’Iker, la Fernanda…un gran cartell per una gran
cursa, és divertit. Jo participo a l’Advanced, la 2ª més llarga, de 84 km.
Trobem més corredors d’àmbit nacional, entre ells el meu preferit, el Pau
Capell, lògicament.
Dijous sortim a córrer amb
el Pau els últims km’s de la nostra cursa sabent que aquesta part serà la més
dura pel cansament i la calor. És una manera de distreure els nervis, tastar el
terreny i moure per última vegada les cames abans del gran dia.
Divendres viatgem de
Maspalomas a un poblet preciós a la muntanya al costat de la sortida juntament
amb el Pau i la Marta. Dia de preparatius finals i molt molts nervis, s’acosta
l’hora de la veritat… Un bon sopar els 4, retocs finals de la bossa i
visualització del track amb el Pau i a dormir que a les 5h ja sonarà el despertador.
7h, preparada a meta per
iniciar una nova aventura, cares conegudes i última abraçada abans de la gran
cursa.
3-2-1 i
gaaaaaaaasssssssss!!!!
Inesperadament només sortir
a l’asfalt, els primers metres comencen amb una pujada considerable que fan que
les meves cames es fatiguin de seguida, necessiten escalfar-se, que malament ho
passo. Anem avançant, la malaguenya es posa en primera posició a un ritme
altíssim i jo 2ª, completament convençuda que haig de fer la meva pròpia cursa,
sense obsessionar-me amb les rivals.
El dia es va aixecant i els
paisatges de Canàries van desfilant davant nostre, els km’s van passant i
arribem al primer avituallament, molta gent animen per tot arreu, això et fa
estar acompanyat i permet que les cames es vagin posant a lloc.
Arribo a Teror, km 13,5 ja
hi tinc l’Elisa ben desperta esperant-me amb la sèmola i el cacao, que bé se’m
posa, que bé veure-la i increïble la gent que hi ha!! 2’ i a seguir que tot
just comencem. Vaig prou bé però em noto tapada, no sé si serà el clima o què
però em falta aire. El Pau va 2on, estic contenta.
De moment no fa gens de
calor. Les cames avancen i la ment necessita música, ipod i endavant que ve una
primera part molt dura de pujada. Talayón i a seguir pujant per baixar fins a
Tejeda, km 28,4. Fa vent, molt vent, és desagradable i tot, a moments em
desequilibra, jo que anava preparada per la calor…
Aigua, taronges, plàtans i
més quilòmetres. El paisatge és bastant verd, es fa bé però les pujades són
molt exigents per les cames, molt dretes. Tenim a davant la 2ª gran pujada de
la cursa, cap al Roque Nublo, l’equador de la carrera.
Segueixo segona però em
costa avançar, tinc el pit carregat i la sensació és pràcticament la què tenia
quan era petita, sembla asma i això no m’agrada, no tinc prou capacitat
pulmonar per inspirar bé, m’és difícil mantenir un ritme constant. Se’m fa molt
més dur del què m’esperava. Pugem, tots amb cares de patiment, el desnivell
positiu és elevat i el vent segueix apretant. Abans de fer la pujada final veig
molta gent animant a dalt de tot i per sorpresa i satisfacció meva hi tinc el
“trio “ esperant-me.
L’Elisa m’anima i em dóna força per seguir lluitant
malgrat les mancances en les què em trobo. Em diu que tinc la 1ª molt a prop i
que no decaigui que estic per sota dels temps que havíem parlat, però si la
meva respiració no varia no sé si seré capaç de fer una bona segona part de
cursa.
Uns kilòmetres i ja puc
visualitzar la proximitat del Roque Nublo, s’alça imponent davant meu, és
espectacular, tot roca i un ambient força àrid, de camí em trobo amb els fotògrafs
amics, l’Elena Mate i el Roger i una mica més amunt la Marta Bacardit amb la
Cristina, que m’ajuden a pujar més ràpid, és molt agradable veure’ls, intento
dibuixar un bon somriure i seguir cap amunt. En una zona de cul de sac em creo
amb la 1ª, veig que la tinc molt i molt a prop i això m’activa una mica,
segueixo i de la mateixa manera que he vist a la 1ª veig a la 3ª, sincerament
això no m’ho esperava, de fet no havia demanat a quan tenia les del darrera pel
simple fet que estava fent la meva cursa. Però això em posa a lloc.
Ve la baixada i Garañón de
seguida, km 39, control de material, menjar força i a seguir que ve una part
molt ràpida i força tècnica. Torno a tenir els ànims i el confort de l’Elisa
que sempre, sempre, sempre són un regal. L’esforç que està fent ella per
seguir-me no es paga amb diners, és increïble. El Pau està fent una gran cursa…
Baixo, les meves cames estan
activades però la respiració segueix encallada. Comença apretar la calor,
l’essència de les illes la comencem a “catar”. Per altra banda em diuen que hi
ha la famosa calima (sorra del desert), entenc el perquè de l’asma,
inevitablement el tindré d’acompanyant de cursa. Però vull seguir, no vull
plegar tot i que tinc uns quants pensaments de fer-ho.
Baixada molt pedregosa. De
cop i volta la Sònia Escuriola m’atrapa i baixem juntes fins a Tunte, km 51,4,
a un ritme alt i exigent. Arribem al poble, fa una calor descomunal. Cap a sota
la font i a seguir. Ens diuen que tenim la 1ª molt a prop, que anem les 3
pràcticament juntes. El cap de cursa femení es posa molt emocionant.
De camí em vaig trobant la
Jessica, que segueix a l’Unai, que em dóna molt ànims, és fantàstic. Però els
meus xiulets segueixen al meu pit i pateixo.
Haig de beure més,
l’humitat em fa tenir menys set però ja em van dir que havia de beure
constantment, intent fer-ho però no sé si és suficient.
Una petita pujada més i
baixada molt dreta i tècnica fins arribar al penúltim avituallament.
De camí la Sònia es posa
les piles i desapareix del meu costat, em veig incapaç de seguir el seu ritme.
De cop i volta veig la “malagueña”, la Yolanda, que no pot més. L’avanço i em
torno a posar 2ª. Camins variats, sensacions mig bones i endavant.
Finalment arriba la baixada
tècnica, tal i com m’havien dit és molt dreta i de mal fer. Les cames estan
cansades i el calor és terrible. Veig la Sònia davant meu, arribem a
l’avituallament a 20” de diferència i l’Elisa em diu: “És el teu moment, el teu
final, gaaaaassss”. Però li dic que no puc, no tinc cames, em falta l’aire i no
veig factible uns 18 km de lluita i ritme alt. Sé el què m’espera. Un track
molt pla i rapidíssim, sec i molta calor, cap lloc d’ombra. Pregunto pel Pau…hi
ha hagut un canvi, va primer i molt i molt ràpid, m’omplo d’orgull.
Segueixo. La 1ª a tornat a
desaparèixer i no tinc ni idea d’on és la 3ª.
Objectiu, anar pas a pas i
arribar com més ràpid millor a l’últim avituallament. Corro, ràpid, em poso a
seguir un noi que va a bon ritme. La calor va augmentant i necessito refrescar-me.
Se’m fa etern, no arriba mai!!!! Machacadora, km 76,7, estic caos, les cames no
em van, sincerament crec que m’he deshidratat. Taronges, moltes, i a seguir que
queda res. Però conec el camí de l’altre dia entrenant amb el Pau i sé que se’m
farà llarguíssim.
Ja no veig la 1ª, però de
tota manera ara ja si que l’únic que vull és acabar-la, una llàstima perquè ho
tenia tan a l’abast….Però per gran sorpresa meva la 3ª m’adelanta!!! A 4 km de
meta em veig superada per una noia canària que va molt motivada per l’ambient
que la rodeja, intento aguantar-li el ritme 2 km però ja no puc més estic fosa,
caos.
La part final de la cursa
se’m fa més llarga que tota la resta, ponts i més ponts i Meloneres que no
arriba. Corro, camino, corro, és increïble, realment no puc.
Finalment la veu del Depa,
uns metres més i la meta. La creo, busco l’Elisa per abraçar-m’hi i
desaparèixer entre els seus braços per sortir d’aquest malson final. Que dur!!
Finalment 3ª, contenta pel
podi però desil·lusionada per les meves sensacions. No he disfrutat ni un minut
de la cursa.
De cop i volta em diuen que
el Pau ha guanyat!!!!!Em passen tots els mals i corro per abraçar-lo,
m’emociono, el Pau Capell ha guanyat l’Advanced, ESPECTACULAR.
Donar les gràcies a tota la
gent de la cursa, organitzadors, voluntaris, la calor de la gent, a tots
aquells que em seguien des de casa. Realment sense ells les coses són més difícils.
I mil gràcies a la Marta Hidalgo per cuidar de l’Elisa constantment i fer del
Pau encara millor corredor. I lògicament a
l’Elisa (juntament amb el seu pack) per ser-hi Sempre, Sempre, Sempre.
Ets Gran, molt Gran.
Felicitar al Pau Capell per
ser el millor i a la Sònia Escuriola per la gran cursa.
Gràcies a Haglöfs per
facilitar-me les coses per anar a Canàries, a Pansalud per exactament al mateix
i a Vèrtic,Compressport, Eassun, Cobertis, EpaPlus i Chimpanzze per estar al
meu costat.
TRANSGRANCANARIA
ADVANCED 2015 (84 Km / 4700 +):
Primera carrera puntuable para el Spain Ultra Cup. Comienza
la aventura en tierras españolas.
Días previos a la carrera con incertidumbre por si estaré preparada
por el gran reto, noto que no entreno como debería. Las sensaciones no son
demasiado buenas. Poco tiempo para cumplir mi propio planning y articulaciones
doloridas. Un mes entre una y otra ultra, suficiente para recuperar, así que se
deben mantener los pensamientos positivos.
Toca prepararse para irse. Fisio, masajista, bolsa de
carrera, maleta y hacia Canarias !!!
Llegamos miércoles, todo son presentaciones, Ultra Trail
Word Tour y Spain Ultra Cup. Lleno de gente de todo el mundo. 5 carreras, la
mayor de 125 km llena de grandes corredores, Núria, Pau Bartoló, Yerai, Antón,
Iker, Fernanda ... un gran cartel para una gran carrera, es divertido. Yo
participo en el Advanced, la 2ª más larga, de 84 km. Encontramos más corredores
de ámbito nacional, entre ellos mi preferido, Pau Capell, lógicamente.
Jueves salimos a correr con Pau los últimos kilómetros de
nuestra carrera sabiendo que esta parte será la más dura por el cansancio y el
calor. Es una manera de distraer los nervios, probar el terreno y mover por
última vez las piernas antes del gran día.
Viernes viajamos de Maspalomas en un pueblo precioso en la montaña
junto a la salida con Pau y Marta. Día de preparativos finales y muchos
nervios, se acerca la hora de la verdad ... Una buena cena los 4, retoques
finales de la bolsa y visualización del track con Pau. Y a dormir que a las 5h
ya sonará el despertador.
7h, preparada meta para iniciar una nueva aventura, caras
conocidas y último abrazo antes de la gran carrera.
3-2-1 y gaaaaaaaasssssssss !!!!
Inesperadamente sólo salir al asfalto, los primeros metros
comienzan con una subida considerable que hacen que mis piernas se fatiguen
enseguida, necesitan calentarse, que mal lo paso. Vamos avanzando, la malagueña
se pone en primera posición a un ritmo altísimo y yo 2ª, completamente
convencida de que tengo que hacer mi propia carrera, sin obsesionarme con las
rivales.
El día se va levantando y los paisajes de Canarias van
desfilando ante nosotros, los kilómetros van pasando y llegamos al primer
avituallamiento, mucha gente animando por todas partes, eso te hace estar
acompañado y permite que las piernas se vayan poniendo en su sitio.
Llego a Teror, km 13,5 ya tengo Elisa bien despierta esperándome
con la sémola y el cacao, que bien se me pone, que bien verla y increíble la
gente que hay !! 2 'y a seguir que apenas empezamos. Voy bastante bien pero me
noto tapada, no sé si será el clima o qué pero me falta aire. El Pau 2º, estoy
contenta.
De momento no hace nada de calor. Las piernas avanzan y la
mente necesita música, ipod y adelante que viene una primera parte muy dura de
subida. Talayón y a seguir subiendo para bajar hasta Tejeda, km 28,4. Hace
viento, mucho viento, es desagradable e incluso a momentos me desequilibra, yo
que iba preparada por el calor ...
Agua, naranjas, plátanos y más kilómetros. El paisaje es
bastante verde, se hace bien pero las subidas son muy exigentes para las
piernas. Tenemos delante la 2ª gran subida de la carrera, hacia el Roque Nublo,
el ecuador de la carrera.
Sigo segunda pero me cuesta avanzar, tengo el pecho cargado
y la sensación es prácticamente la que tenía cuando era pequeña, parece asma y eso
no me gusta, no tengo demasiada capacidad pulmonar para inspirar bien, me es
difícil mantener un ritmo constante. Se me hace mucho más duro de lo que me
esperaba. Subimos, todos con caras de sufrimiento, el desnivel positivo es
elevado y el viento sigue apretando. Antes de hacer la subida final veo mucha
gente animando a lo más alto y por sorpresa y satisfacción mía tengo el
"trío" esperándome. Elisa me anima y me da fuerza para seguir
luchando a pesar de las carencias en las que me encuentro. Me dice que tengo la
1ª muy cerca y que no decaiga que estoy por debajo de los tiempos que habíamos
hablado, pero si mi respiración no varía no sé si seré capaz de hacer una buena
segunda parte de carrera.
Unos kilómetros y ya puedo visualizar la proximidad del
Roque Nublo, se alza imponente ante mí, es espectacular, todo roca y un
ambiente bastante árido, de camino me encuentro con los fotógrafos amigos,
Elena Mate y Roger y algo más arriba Marta Bacardit con Cristina, que me ayudan
a subir más rápido, es muy agradable verlos, intento dibujar una buena sonrisa
y seguir hacia arriba. En una zona de ir i volver me cruzo con la 1ª, veo que
la tengo muy muy cerca y eso me activan un poco, sigo y de la misma manera que
he visto en la 1ª veo en la 3ª, sinceramente esto no me lo esperaba, de hecho
no había pedido a cuando tenía las de atrás por el simple hecho de que estaba
haciendo mi carrera. Pero eso me pone en su sitio.
Viene la bajada y Garañón enseguida, Km 39, control de
material, comida y a seguir que viene una parte muy rápida y bastante técnica.
Vuelvo a tener los ánimos y el confort de Elisa que siempre, siempre, siempre
son un regalo. El esfuerzo que está haciendo ella para seguirme no se paga con
dinero, es increíble. Pau está haciendo una gran carrera ...
Bajo, mis piernas están activadas pero la respiración sigue
atascada. Comienza apretar el calor, la esencia de las islas la empezamos a
notar. Por otro lado me dicen que está la famosa calima (arena del desierto),
entiendo el porqué del asma, inevitablemente lo tendré de acompañante de
carrera. Pero quiero seguir, no quiero dejarlo aunque tengo unos cuantos
pensamientos de hacerlo.
Bajada muy pedregosa. De repente Sonia Escuriola me atrapa y
bajamos juntas hasta Tunte, km 51,4, a un ritmo alto y exigente. Llegamos al
pueblo, hace un calor descomunal. Cabeza bajo la fuente y a seguir. Nos dicen
que tenemos la 1ª muy cerca, que vamos las 3 prácticamente juntas. El fin de
carrera femenino se pone muy emocionante.
De camino me voy encontrando Jessica, que sigue a Unai, me
da mucho ánimo, es fantástico. Pero mis silbidos siguen en mi pecho y sufro.
Debo beber más, la humedad me hace tener menos set pero ya
me dijeron que tenía que beber constantemente, intento hacerlo pero no sé si es
suficiente.
Una pequeña subida y bajada muy derecha y técnica hasta
llegar al penúltimo avituallamiento.
De camino Sonia se pone las pilas y desaparece de mi lado,
me veo incapaz de seguir su ritmo. De repente veo la malagueña, Yolanda, que no
puede más. La paso y me vuelvo a poner 2ª. Caminos variados, sensaciones medio
buenas y adelante.
Finalmente llega la bajada técnica, tal como me habían dicho
es muy derecha y de mal hacer. Las piernas están cansadas y el calor es
terrible. Veo Sonia ante mí, llegamos al avituallamiento a 20 "de
diferencia y Elisa me dice:" Es tu momento, tu final, gaaaaassss ". Pero
le digo que no puedo, no tengo piernas, me falta el aire y no veo factible unos
18 km de lucha y ritmo alto. Sé lo que me espera. Un track muy plano y
rapidísimo, seco y mucho calor, ningún lugar de sombra. Pregunto por Pau ... ha
habido un cambio, va primero y corriendo muy rápido, me lleno de orgullo.
Sigo. La 1ª a vuelto a desaparecer y no tengo ni idea de
dónde está la 3ª.
Objetivo, ir paso a paso y llegar lo más rápido posible al
último avituallamiento. Corro, rápido, me pongo a seguir un chico que va a buen
ritmo. El calor va aumentando y necesito refrescarme. Se me hace eterno, no
llega nunca !!!! Machacadora, km 76,7, estoy caos, las piernas no me funcionan,
sinceramente creo que me he deshidratado. Naranjas, muchas, y a seguir que
queda nada. Pero conozco el camino del otro día entrenando con Pau y sé que se
me hará larguísimo.
Ya no veo la 1ª, pero de todas formas ahora ya si que lo
único que quiero es terminarla, una lástima porque lo tenía mi alcance ...
.Pero para gran sorpresa mía la 3ª me adelanta !!! A 4 km de meta me veo
superada por una chica canaria que va muy motivada por el ambiente que la
rodea, intento aguantar el ritmo 2 km pero ya no puedo más estoy fundida, caos.
La parte final de la carrera se me hace más larga que todo
lo demás, puentes y más puentes y Meloneras que no llega. Corro, camino, corro,
es increíble, realmente no puedo.
Finalmente la voz del Depa, unos metros más y la meta. La
cruzo, busco Elisa para abrazarla y desaparecer entre sus brazos para salir de
esta pesadilla final. Que duro !!
Finalmente 3ª, contenta por el podio pero desilusionada por
mis sensaciones. No he disfrutado ni un minuto de la carrera.
De repente me dicen que Pau ha ganado !!!!! Me pasan todos
los males y corro para abrazarlo, me emociono, Pau Capell ha ganado el
Advanced, ESPECTACULAR.
Dar las gracias a toda la gente de la carrera,
organizadores, voluntarios, el calor de la gente, a todos aquellos que me
seguían desde casa. Realmente sin ellos las cosas son más difíciles. Y mil
gracias a Marta Hidalgo para cuidar de Elisa constantemente y hacer de Pau aún
mejor corredor. Y lógicamente a Elisa (junto con su pack) para estar Siempre,
Siempre, Siempre. Eres Grande, muy Grande.
Felicitar a Pau Capell para ser el mejor y Sonia Escuriola
por la gran carrera.
Gracias a Haglöfs para facilitarme las cosas para ir a
Canarias, a Pansalud por exactamente lo mismo y a Vèrtic, Compressport, Eassun,
Cobertis, Epa Plus y Chimpanzze por estar a mi lado.